Diogo cao passou pelo namibia
Història de Portugal
La història de Portugal com a nació europea remunta a la baixa edat mitjana, quan el comtat de Portugal -portucalense- es fa autònom del Regne de Lleó. No debades, la presència humana en territori portuguès és més vella que la situació que presenta el país durant l'edat mitjana. Durant la prehistòria els primers homínids trepitjaren el país. Les datacions realitzades sobre restes ens apropen a prop de 500.000 anys arrere. El territori fou visitat per diversos pobles: fenicis, que hi fundaren factories, més tard esdevinguts cartaginesos. Els pobles celtes s'hi establiren durablement, tot barrejant-se amb els nadius.
Al segle iii a.n.e. l'actual Portugal era, doncs, habitat per diversos pobles. Llavors Roma envaïx la península Ibèrica i hi estableix les bases per a una nova etapa. El país és romanitzat, és a dir, aculturat i reorganitzat. Esdevé una província perifèrica i s'hi desenvolupa notablement la vida urbana. La religió romana substituïx progressivament les antigues creences. La romanització deixà marques duradores com ara en la llengua, la llei o la religió. És efectivament amb el procés centralitzador i urbanístic romà que s'aplica durablement el principi de legalitat escrita en codis legislatius. La llengua llatina evoluciona cap al portuguès actual i amb el declivi de Roma, el país es cristianitza.
Amb la decadència de Roma, Portugal és ocupat per pobles germànics com ara sueus o visigots, i després per musulmans, els quals bastixen un reialme on florí la ciència i la cultura. De caràcter tolerant, sota l'espasa musulmana hi hagué un procés d'aculturació en què cristians, jueus i musulmans visqueren pacíficament sense grans incidències. Al nord de la península Ibèrica, però, s'hi muntà la resistència que feu caure l'Imperi àrab tot just començar l'any mil.
Des d'Astúries a partir de 1139, durant la conquesta cristiana, es funda el Regne de Portugal, inicialment un comtat atorgat pel rei castellà a un croat Justin Pearce Journal of Southern African Studies, 2015 This article considers the politics of memory and memorialisation in Angola today in the light of existing scholarship on this theme elsewhere in southern Africa. I examine young antigovernment activists' preoccupation with history, and argue that this can be understood only with reference to the MPLA government's own renewed concern with history since the end of the civil war in 2002, and its attempts to recast the nationalist narratives of the pre-1990 era. Since 2002, the government has sought to contain the threat posed by democratic opposition by claiming an exclusive role for the MPLA as the defender of the nation and by silencing critical discussion of events from the one-party era: most notably the mass killings of May 1977. For opposition activists, the assertion of an alternative history serves not so much to attract the support of others as to provide evidence of the government's dishonesty, and thus to reinforce the activists' belief in the rightness of their own cause. As has happened elsewhere in the region, the Angolan government's insistence on asserting a particular view of history does little to gather support, and serves above all to open up a space for contestation. The politics of memory and memorialisation has become a prominent theme in the study of southern Africa over the past quarter-century, but has scarcely been considered in relation to Angola. This development in the scholarly literature tracks the creation and contestation of new national narratives in the context of the transitions of the late 1980s and early 1990s, transitions that took different forms in the various states of the region. Memory and memorialisation have proved a more fruitful ground for scholars in some countries than in others; Zimbabwe has attr L'Àfrica és un continent amb una història que es pot dividir en tres períodes principals: el corresponent a la prehistòria i les primeres civilitzacions, amb l'auge d'Egipte; els imperis tribals posteriors i l'època marcada per la colonització europea i la posterior independència. La història d'Àfrica comença amb el sorgiment dels primers homínids fa uns cinc milions d'anys i s'estén fins als nostres dies. El període històric de l'edat antiga a l'Àfrica inclou l'aparició de la civilització egípcia, el posterior desenvolupament de les societats fora de la vall del Nil i la interacció entre elles i les civilitzacions de fora d'Àfrica. A finals del segle vii l'Àfrica del Nord i l'Àfrica oriental van ser fortament influenciats per l'expansió de l'Islam, propiciant l'aparició de noves cultures, com ara els pobles suahili. Això també va incrementar el tràfic àrab d'esclaus, que no culminaria fins al segle xix. La història africana precolonial s'enfoca en l'època que transcorre entre començaments del segle xvi, caracteritzada pel trasllat de grans quantitats de pobladors africans en qualitat d'esclaus al nou món, fins a l'inici de la disputa europea per Àfrica. El període colonial africà va transcórrer des de finals dels anys 1800 fins a l'adveniment dels moviments independentistes el 1951 quan Líbia es va convertir en la primera colònia africana a aconseguir la independència. La història africana moderna ha estat plena de revolucions i guerres, comptant també, però, amb el creixement de les economies d'algunes nacions africanes al llarg del continent. Els vells prejudicis contra els africans d'ètnia negra han fet que fins fa poc la història africana fos narrada o representada de manera marcadament eurocèntrica o racista. La història africana ha estat un repte per als investigadors donada l'escassetat de fonts escrites en grans parts de l'Àfrica subsahariana, i també a causa de les opinions contrastants sobre allò que és i no .A conflicting heritage: Mbanza Kongo (Angola) and the different narratives of the past
Related papers
Història d'Àfrica